ΣΑΜΠΑΤΕ ΠΑΟΥ


ΣΑΜΠΑΤΕ ΠΑΟΥ
 More about author: 
First name:  ΠΑΟΥ
Last name:  ΣΑΜΠΑΤΕ
Projects: 

Βιβλία

· Μετάφραση της Ιλιάδας σε καταλανικό στίχο: Homer, Ilíada, Barcelona, La Casa dels Clàssics, 2019.

· Διόρθωση της κλασικής μετάφρασης του μυθιστορήματος Ο Χριστός ξανασταυρώνεται του Νίκου Καζαντζάκη στα καταλανικά (Nikos Kazantzakis, El Crist de nou crucificat. Versió catalana de Joan Sales revisada per Pau Sabaté, Barcelona, Club Editor, 2018).

· Μετάφραση του μυθιστορήματος Ο τελευταίος πειρασμός του Νίκου Καζαντζάκη στα καταλανικά (Nikos Kazantzakis, L'última temptació, Martorell, Adesiara, 2017).

· Ανθολόγηση και μετάφραση αποσπασμάτων της Σαπφώς στα ισπανικά (Safo, No creo poder tocar el cielo con las manos, Barcelona, Penguin Random House, 2017).

· Μετάφραση του Μισοπώγωνα του Ιουλιανού στα καταλανικά (Julià, L'enemic de la barba, Martorell, Adesiara, 2016).

· Μετάφραση ποιημάτων από σύγχρονους Έλληνες συγγραφείς (Παντελής Μπουκάλας, Δήμητρα Χριστοδούλου, Δημήτρης Άλλος, Δημήτρης Χιλλ, Δανάη Σιώζιου, Αλεξάνδρα Πλαστήρα, Γιάννης Στίγκας, Ορφέας Απέργης και Κατερίνα Ηλιοπούλου) στα ισπανικά και στα καταλανικά και από σύγχρονους Καταλανούς ποιητές (Pere Gimferrer και Susanna Rafart) στα ελληνικά για το Φεστιβάλ Sud (Βαρκελώνη, 2015) και την ανθολογία La búsqueda del Sur, Barcelona, Animal Sospechoso Editor, 2016.

Περιοδικά

· L'alfa perduda: un hàpax legòmenon inexplicat a la poesia d'Elitis (Το χαμένο άλφα: ένα ανεξήγητο άπαξ λεγόμενον στην ποίηση του Ελύτη), Revista Αέρηδες/Torre dels Vents, núm. 2 (2021).

· Μετάφραση του διηγήματος Ο κάτω κόσμος από τα Λόγια της πλώρης του Ανδρέα Καρκαβίτσα για το περιοδικό του Καταλανικού Συλλόγου Νεοελληνιστών: Andreas Karkavitsas, L'altre món, Revista Αέρηδες/Torre dels Vents, núm. 2 (2021).

· Συνέντευξη και μετάφραση ποιημάτων του Παντελή Μπουκάλα για τον πρώτο τόμο του περιοδικού του Καταλανικού Συλλόγου Νεοελληνιστών: Entrevista a Pandelís Bukalas, Revista Αέρηδες/Torre dels Vents, núm. 1 (2020)

· Μετάφραση του διηγήματος Το μίσος της Κάλλιας Παπαδάκη για το περιοδικό Idees: Kàl·lia Papadaki, L'odi, Revista Idees, núm. 46 (2019).


Address: 

Σαρανταπόρου 3 17671 Καλλιθέα, Αττική


Date of birth:  1989
Birth place:  Βαρκελώνη Ισπανία
Abstract text: 

Νίκου Καζαντζάκη Ο τελευταίος πειρασμός, απόσπασμα από το κεφάλαιο στ':

El sol havia pujat i ja cobria el món. Les segadores feien anar la falç, cantaven i segaven. Els manats de seguida es convertien en braçats, gavelles, garbes, i torrejaven a les eres. «Bona collita!» desitjava a tot córrer el fill de la Maria als amos dels camps, i seguia avançant. Canà havia desaparegut darrere de les oliveres, les ombres s'arraulien a les arrels dels arbres; s'apropava el migdia. I mentre el fill de la Maria gaudia del món i fitava el pensament en Déu, li va venir al nas una oloreta de pa acabat de treure del forn; i tot d'una es va adonar que tenia gana. I, en adonar-se'n, el cos sencer se li va eixorivir: quants anys feia que passava gana i no sentia el sant desig del pa! I ara en canvi...

Va flairar l'aire, va seguir l'olor, va passar una séquia, va saltar una tanca, va entrar en una vinya, va distingir, sota una olivera balmada, una cabana baixa, i el fum pujava i es cargolava per damunt de la teulada de palla. Una vella bellugadissa, de nas punxegut, ajupida davant d'un fornet construït a l'entrada de la cabana, feia pa. Al seu costat, un gos negre amb clapes grogues havia apuntalat les potes del davant al fornet i obria una boca fonda, afamada, plena de dents. Va sentir passos a la vinya, es va abalançar bordant cap al foraster. La vella es va girar, sobtada, va veure el jove. Els ulls, petits, sense pestanyes, li van brillar. Es va alegrar de veure un home enmig de la seva solitud. Es va aturar amb la pala a la mà.

—Benvingut! —va dir—. Tens gana? D'on véns?

—De Natzaret.

—Tens gana? —va tornar a preguntar la vella, i va riure—. Els badius et ballen com els d'un llebrer.

—Tinc gana, senyora, perdoneu-me.

La vella era dura d'orella, no el va sentir.

—Què? —va fer—. Parla fort!

—Tinc gana, perdoneu-me, senyora.

—Que et perdoni, ¿per què? No és pas cap vergonya, xicot, ni la gana, ni la set, ni l'amor. Tot això ve de Déu. Així que atansa't, no tinguis vergonya.

Va tornar a riure, se li va veure l'única dent que tenia.

—Aquí hi trobaràs —va dir— pa i aigua; amor, més enllà... a Magdala.

Va agafar un pa de pagès que havia deixat a la vora del forn i el va separar dels altres.

—Mira, aquest és el pa que ens quedem cada cop que traiem una fornada. En diem el pa de les cigales, pels caminants. No és meu, és teu. Talla-te'n un tros i menja.

El fill de Maria es va asseure a l'arrel de l'olivera vella i es va posar a menjar, asserenat. Que bo que era aquell pa, que fresca l'aigua, i les dues olives que la vella li va donar de propina, que meloses que eren, amb el pinyol menut, carnoses com les pomes! Mastegava amb calma, menjava, notava que cos i ànima se li barrejaven, s'havien convertit, aquell moment, en una sola cosa, rebia amb una boca el pa, l'oliva, l'aigua, i se n'alegraven i nodrien totes dues. La vella, repenjada al fornet, l'admirava.

—Tenies gana —li va dir rient—. Menja, ets jove, encara tens molt de camí al davant, molts turments. Menja, que agafaràs forces i podràs aguantar.

Li va tallar un crostó més de pa, li va donar un parell més d'olives. Es va relligar amb presses el mocador, que li havia relliscat del cap i li havia descobert la closca pelada.

—Cap a on vas, xicot? —va preguntar.

—Cap al desert.

—Cap a on? Parla pla!

—Cap al desert.

La vella va arrugar la boca esdentegada, els ulls se li van enferotgir.

—Cap al monestir? —va cridar amb una fúria inesperada—. Per què? Què hi busques, allà dins? No et fa llàstima la teva joventut?

Ell no deia res. La vella va sacsejar el cap pelat, va xiular com una serp:

—Per trobar Déu? —va preguntar amb sarcasme.

Es va sentir, molt prima, la veu del jove:

—Sí.

La vella va donar una puntada de peu al gos, que se li enroscava per les cames, primes com canyes, i es va acostar al jove.

—Desgraciat —va cridar—, que Déu no hi és, als monestirs, que és a les cases de la gent! On hi ha home i dona, allà hi ha Déu, on hi ha criatures i maldecaps i àpats i baralles i reconciliacions, allà hi ha Déu. No t'escoltis els eunucs: la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Aquest que et dic jo, el de casa, i no el del monestir, és el Déu veritable; aquest és el que has d'adorar. L'altre, pels eunucs i pels dropos!

Parlava, la vella, i, com més parlava, més s'exaltava. Va parlar, va xisclar, es va esbravar, va calmar-se. Va tocar l'espatlla del jove:

—Ja em perdonaràs, xicot —va dir—, però és que jo tenia un fill, ben plantat com tu, que un dia es va trastocar, va obrir la porta, va marxar, se'n va anar al monestir del desert, als Guaridors, ¡mal llamp els mati i que no es guareixin mai!, i el vaig perdre. I ara vaig enfornant i desenfornant, i a qui he d'alimentar? Els meus fills, potser? Els meus néts? M'he quedat sola.

Va callar un moment, es va eixugar els ulls, va tornar a començar:

—Durant anys i panys vaig alçar les mans a Déu, vaig cridar: «Per què he nascut? Tenia un fill, per què me l'has pres?» Cridava i cridava, però com vols que m'escoltés? Una vegada, només, el dia del profeta Elies, vaig veure, a mitjanit, que el cel s'obria: «Vés cridant, ja te'n cansaràs!» vaig sentir que deia una veu de tro, i el cel es va tornar a tancar. I des de llavors que no he tornat a cridar.

 

Ομήρου Ιλιάδα Μ 290-328:

Llavors els troians i Hèctor no haurien estat pas capaços

d'esbotzar les portes del mur ni trencar la barra allargada

si no hagués aviat el seu fill Sarpèdon Zeus ple de prudència

als argius, com un lleó cap als bous que giren les potes.

Tenia al davant l'escut igualat per totes les bandes,

bonic, de bronze forjat, que li havia fet un bronzista

i pel dedins hi havia cosit força cuiros de vaca

amb costures de fil d'or que resseguien el cercle.

Tenint aquest escut davant seu i brandant dues llances

va avançar talment un lleó criat a les altes muntanyes

que fa molt de temps que li falta carn, i el cor homenívol

li diu de provar d'entrar dels bens a l'estança serrada,

i si resulta que hi troba els pastors, que amb gossos i llances

guarden les ovelles, no li permet el coratge

que el facin fora de la pleta sense provar-ho

i llavors, o hi entra d'un salt i arramba una presa, o el toquen

i cau ferit per un dard que ha volat d'una mà molt atenta,

així Sarpèdon que val per un déu el cor l'enviava

a escometre de dret la muralla i els parapets esbotzar-ne.

Va adreçar aleshores aquestes paraules a Glauc, fill d'Hipòloc:

—Glauc, ¿com és que tots dos tenim més honor que cap altre

amb el lloc on seiem, amb les carns i també amb les copes ben plenes

i ens veuen tots com si fóssim déus a la terra de Lícia,

i tenim assignat un tros molt gran a les ribes del Xantos

plantat de fruiters i amb bona terra bladera llaurada?

Per això ara cal que siguem a primera fila amb els licis

plantant cara com ells i enfrontant-nos també a la batalla que crema

perquè digui així qualsevol dels licis que s'armen amb traça:

«No és pas mancats de fama que capitanegen la Lícia,

els nostres reis, i que mengen ovelles grasses i beuen

un vi escollit que és dolç com la mel, que també tenen força

i noblesa, perquè combaten a primera fila amb els licis.»

Amic, si, tan bon punt fugíssim d'aquesta batalla,

haguéssim de viure per sempre lliures de mort i vellesa,

ni jo mateix no aniria a primera fila a combatre

ni t'enviaria a la lluita que fa gloriosos els homes;

ara bé, com que sigui com sigui les morts les tenim damunt nostre

i en tenim de mil lleis, que un mortal no les pot defugir ni evitar-les,

anem, que o bé donarem o bé ens donaran molta glòria.

 

Γιάννη Ρίτσου, Επιτάφιος (αδημοσίευτη μετάφραση):

 

                                    III

 

Cabells arrissats que els dits un cop i un altre hi passava

aquelles nits que dormies i al teu devora vetllava;

 

cella fina com la seda, cella a ploma dibuixada,

volta que se m'hi arraulia a ajocar-s'hi la mirada;

 

ulls lluents que reflectien el cel de cada matí,

tan lluny que era, i jo intentava que cap plor els enterbolís;

 

llavi roig tan perfumat que, en parlar tu, treien flor

les pedres i els arbres secs i alejava el rossinyol;

 

pit del meu cor, que eres ample com les ales del tudó,

que al damunt se m'hi aturava tot neguit, tota amargor;

 

cuixes fortes, com perdius tancades als pantalons,

que les noies us miraven al vespre des dels balcons;

 

i jo, que no m'ullprenguessin un home amb aquesta planta,

et penjava l'amulet amb la pedra tota blava;

 

bosc de mil fulles i arrels i tot ple d'aroma fina,

¿com m'havia de pensar, desgraciada, que et perdria?


Awards: 

Βραβείο-υποτροφία Ciutat de Tarragona Vidal Alcover (2020) για την έμμετρη μετάφραση των αρχαίων Ελλήνων βουκολικών ποιητών (Θεόκριτος, Μόσχος, Βίων) στα καταλανικά.


E-mail:  pau.sabate.bcn@gmail.com